El projecte Shiki el vaig començar l’estiu del 2007 després d’unes proves que vaig fer aquella primavera. És el recorregut d’una nena pel cicle de l’any i per les quatre estacions inspirat en la fotografia japonesa de noies, en el món d’Alícia i en les tradicions catalanes, tot dins d’un marc de reivindicació i de veneració de la natura. No està pas malament la barreja, oi?
Tota la sèrie la vaig fer en parcs naturals de la rodalia de Barcelona, curosament escollits. Va ser un any de dura feina, però estic molt satisfeta del resultat, i a més vaig poder redescobrir llocs meravelloses com la Serra de Collserola o la Serralada de Marina i descobrir de nous com el Montseny o les platges i els aiguamolls d’El Prat.
La sèrie resta inèdita fins ara, tot i que vaig projectar un petit avançament al Fòrum Fotogràfic de Can Bastè fa un parell d’anys.
L’estiu
El lloc escollit va ser la reserva natural d’El Prat de Llobregat, la platja, els estanys, la Casa del Semàfor, les Cases dels Carabiners… un món fantàstic i solitari que convidava a somiar sota el sol estiuenc i amb la remor de les onades.
La tardor
La muntanya màgica de Collserola en va ser l’escenari. Les fonts, els boscos, l’encís de la natura en plena transformació… i la tornada a l’escola.
L’hivern
La pujada al Montseny va ser tota una troballa. Una muntanya ferèstega, verge i meravellosa. Hi vaig esperar pacientment l’arribada de la neu, i la neu hi va arribar. Mentrestant vaig conèixer altres llocs sorprenents, com la fageda sense fulles, l’avetosa o el Tagamanent cobert per la boira.
La primavera
Després de l’estada al Montseny semblava que ja res no em podria sorprendre, però la primavera a la Serralada de Marina va ser dolça i plena de colors. Els ametllers van obrir les seves fulles, i després van venir la ginesta i les roselles. Vaig tornar a mirar cap al cel, un cel blau intens ple de núvols blancs. I també vaig visitar les nombroses ermites de la serralada, amb les pedres amarades de pau i de segles.
Anecdotari
Després de visitar el lloc amb un petit equip de rodatge, el director José González Morandi (Can Tunis) es preguntava com jo havia aconseguit arribar, tota sola i carregada de material fotogràfic, als indrets de difícil accès de la platja d’El Prat on havia fet la sèrie de l’estiu. No només ho vaig aconseguir, sinó que ho vaig estar fent 3 o 4 dies per setmana durant bona part de l’estiu.
La realització de la sèrie de la tardor a Collserola em va permetrar fer mesos després el vídeo Aparicions marianes a Collserola amb un bon coneixement del terreny.
Si Collserola és gran, el Montseny és inmens. Per poder fer les fotografies vaig fer recorreguts a peu de més de 40 kilòmetres, pujant i baixant puigs i turons. Què us sembla anar del poble de Montseny fins al Turó de l’Home i després tornar a baixar a peu fins a Sant Celoni. Carregada amb tot el material, és clar. Malauradament, el transport públic a la muntanya és gairebé inexistent. A més, vaig aguantar tota la tempesta de neu del març del 2008 sota un avet. Com que va ser impossible prendre fotografies aquella tarda, vaig haver de tornar dos dies després quan encara es mantenia tota la neu, i vaig haver de pujar a peu des de Sant Celoni. Una passejada de 20 kilòmetres amb més de 1000 metres de desnivell. Novament amb els trastos a l’esquena.
