Després de moltes setmanes de dura feina hem enllestit el videoclip de la cançó que havia fet per a una coneguda idol japonesa. Potser no en sabíeu res perquè tot s’ha fet mig en secret, i de fet encara és mig secret perquè s’ha fet només per al públic japonès i, almenys de moment, no podem dir ni el nom de l’artista ni el de la cançó, només que el vídeo es pot trobar a Youtube i que, si teniu la sort de trobar-lo, immediatament l’identificareu.

No està prevista la publicació en disc de la cançó perquè al Japó si alguna cosa sobra són les bones cançons i la col·laboració l’hem feta més per plaer que per cap altra cosa.

El projecte es troba ara començant, però sembla que un disc podria estar dedicat a l’etapa primerenca com a duo (on jo encara no hi era) i l’altre a l’etapa de trio. I el material principal seran els concerts. M’encanta que aquesta música meravellosa pugui tornar a sonar i que faci somiar a molta gent.

Acabem d’inaugurar l’expo Je suis Alice al KKKB de Barcelona. La pluja va fer que molta gent no vingués, però hi va haver molts amics i moltes amigues que van venir a celebrar-ho.

Fins el 27 de maig, de dilluns a divendres i de 6 a 9, podeu passar pel número 9 del carrer Joaquim Costa per viure aquesta instal·lació on trobareu una pila de fotografies, video i música de piano de joguina original per a l’ocasió. I a més hi podeu comprar el disc de la banda sonora (edició casolana limitada de 70 còpies numerades) i el meu nou disc pop publicat a Mèxic. 10 euros cadascun, i sisplau porteu els diners exactes perquè la galeria fa això com a favor i no torna canvi.

Us hi esperem!

Aquest dimarts 1 de març ha sortit finalment el disc esperat, publicat a Mèxic per Molecula Records. El podeu demanar ja a la discogràfica i podeu aprofitar per fer una ullada al seu catàleg d’electropop. Aquí a Altradisneylàndia també tindrem exemplars del disc ben aviat. Les coses han anat a poc a poc, i el disc que havia de sortir amb les fulles de la tardor ha arribat gairebé amb les flors de la primavera. Però quan el sentiu sabreu que ha valgut la pena esperar una mica més.

La llibreria Documenta de Barcelona ha fet durant el mes de desembre unes accions a l’aparador amb el tema del pessebre vivent. Diferents artistes han triat un personatge o un motiu del pessebre i n’han fet la seva interpretació. Amb en Frederic Perers he presentat un video que té com a protagonista un pobre pastoret perdut al mig de la Barcelona consumista.

I pel que fa al meu disc internacional que havia de sortir aquesta tardor, s’ha endarrerit una mica però ja tornar a posar en marxa. Havia entrarà en fàbrica.

Però si sou impacients, en uns dies sortirà un recopilatori del segell Annika on trobareu una cançó meva que ja té uns anyets però que mai no s’havia publicat i que es diu Jóvenes gaviotas. Escolteu-la perquè sembla molt adient per als dies que s’acosten al país veí. Jóvenes gaviotas sobrevuelan las ciudades…

El 8 de març, dia de la dona treballadora, la neu va cobrir tot Catalunya. Només una noia intrèpida i agosarada com jo podia ser capaç de pujar a la muntanya sota la neu. A les 4 de la tarda, al baixador de Vallvidrera ja tot estava blanc. Vaig fer el recorregut de l’estació fins al coll del Gravat i després fins a l’estació del funicular passant pel coll de la Vinyassa. Un camí de 2 hores cada vegada més penós sota la tempesta creixent, trobant gruixos de neu de fins a mig metre en els llocs més exposats.

Com que no vaig trobar ningú més pel camí, suposo que no hi havia gaire gent fent fotografies al cor de Collserola durant els moments més intensos de la tempesta de neu. Malauradament, les fotografies no poden recollir totes les sensacions del moment, però en podeu tenir una idea aproximada. Els colors han desaparegut perquè tot es va tornar blanc i negre amb les tofes dels arbres totalment cobertes de neu, i tot té un aire suau, difús, oníric, perquè els flocs de neu en suspensió fan de filtre difusor. La lluita contra la neu i el vent no es fa palesa en aquestes imatges plenes d’una pau decadent i crepuscular.

En arribar a l’estació del funicular, que ja havia estat tancada pels arbres caiguts, la neu gairebé havia parat de caure. Hi havia algunes persones que havien pujat amb el funicular o amb cotxe per veure la neu i que ara no podien baixar de cap manera perquè tot estava tallat. Començava a fer-se fosc i Vallvidrera semblava una estació d’ski del Pirineu un capvespre d’hivern.

Click to view slideshow.

Després d’una setmana de pluges, la riera de Vallvidrera, coneguda popularment com La Rierada, baixa plena i ufana. Hi haurà qui encara pensi que Collserola és una muntanya de segona categoria? Mireu aquest magnífic salt d’aigua amb una caiguda de gairebé 5 metres. Aquest paratge pintoresc és l’escenari d’una antiga rondalla que parla de l’existència d’una dona d’aigua que hi vivia. Una llegenda molt semblant a les que tenen altres cascades, gorgs i estanys de les nostres muntanyes.