Quin títol més llarg! Amb aquesta exposició vaig tornar al món d’Alícia gairebé una dècada després d’Alícia al País de l’Amor. De fet, les primeres fotografies d’Alícia ja tenien més de 10 anys. Tot va sorgir perquè La Rosa del Vietnam, una nova galeria barcelonina que acabava de fer una expo d’homenatge a Ocaña, em va oferir l’oportunitat de tornar a fer una individual centrada en el món del Lewis Carroll. Amb tot, les coses es van anar complicant i la idea original va patir greus modificacions.
Aquí em teniu vestida d’Alícia a la porta de la galeria i, al costat, el cartell de l’expo, que va costar molt de fer perquè al Pere Pedrals, l’amo de la galeria, no li acabaven de convèncer els primers dissenys i en vaig fer dotzenes! Tant se val, el resultat és molt maco i s’adiu perfectament amb l’esperit neovictorià de l’expo.
EL TABERNACLE D’ALÍCIA
La peça estrella de l’expo va ser aquest monument funerari domèstic, fet a imitació dels tabernacles dels avantpassats de les cases japoneses, on els visitants podien rendre el seu homenatge a l’Alice Liddell i als seus avatars.
Aquí teniu el tabernacle amb les fotografies de l’Alícia, los espelmes i l’encens i dos adoradors. El de l’esquerra és el Sergi Ortín, programador de l’Espai Cultural Francolí, que poc després em va convidar a participar en el BAG 09. I a sota em teniu a mi mateixa en perfecte recolliment.
ELS NUS RETROBATS DE LEWIS CARROLL
Durant els dies de l’exposició em van arribar rumors que en una ermita isolada de la Serra de Collserola hi havia unes fotografies que podien ser del Lewis Carroll. La notícia semblava molt fantàstica, és clar, però tot i així la galeria va organitzar una expedició dirigida per mi mateixa per tal de comprovar que hi havia de veritat. Quina va ser la nostra sorpresa en arribar a l’església de Sant Pere de Romaní i descobrir que tot era ben cert!
Aquesta antiga ermita romànica és una dels tresors arquitectònics de la Serra de Collserola, tot i que no és ni molt menys l’unica ermita romànica de la muntanya. Ara es troba abandonada, i per això encara va ser més extraordinària la troballa. A l’interior, a l’àbsis de l’esglèsia, vam trobar uns retrats emmarcats que recordaven l’estil del Carroll. La solitud i la llum de les espelmes donavan al lloc un aspecte gairebé sagrat.
D’on havien sortit aquelles fotografies? Qui les havia posat tan curosament en aquell lloc sant? Eren realment fotografies del Lewis Carroll, com tot semblava indicar? Eren aquests els famosos nus perduts del Carroll que tants investigadors havien cercat durant més d’un segle sense gaire èxit? Quantes preguntes, oi?
El que vam fer va ser agafar totes aquelles fotografies i portar-les a la galeria, perquè a l’ermita no estaven segures. Tot el material que havian enregistrat en vídeo i en foto durant l’expedició a Sant Pere de Romaní el vaig afegir com a part de la meva exposició, com podeu veure a la fotografia de sota. Quant a les fotografies suposadament del Carroll, van quedar a disposició dels estudiosos per tal d’establir la seva autenticitat.
On són ara les fotografies del Carroll? Malauradament en vaig perdre la pista quan la galeria va tancar l’any següent. Potser han desaparegut tan misteriosament com havien aparegut i només en queda el rastre del seu pas fugaç per l’ermita de Sant Pere de Romaní? Almenys m’alegra comprovar que la muntanya sagrada de Collserola encara és plena de misteris
